CAP. I NEGOCIACIONS FRACASSADES

A començaments del segle XIII la situació a les terres del Lengadòc distava molt del que era desitjable tant per l’Església catòlica com per la monarquia francesa.

Les terres occitanes mantenien un vassallatge nominal i teòric respecte de la cort francesa. A la pràctica, els diversos territoris occitans s’autogovernaven ells sols mitjançant els seus respectius nobles. I era més que probable que aquesta mateixa aristocràcia somniés transformar aquesta sobirania pràctica en una d’oficial i definitiva.

BANDERA OCC
La sobirania francesa sobre les terres occitanes era més teòrica que pràctica. 

D’altra banda, el moviment dels Bons Homes havia progressat de tal manera que ja havia esdevingut una més que seriosa amenaça pel monopoli religiós catòlic. Encara que el percentatge de creients al Lengadòc és desconegut amb exactitud (algunes estimacions suggereixen la quantitat d’un deu per cent que dependria molt de la contrada i el moment), els Bons Homes gaudien d’un gran respecte i simpatia entre la població no creient.

El seu estil auster de vida, la seva preocupació pels problemes reals de la gent del poble i la seva aproximació en predicar en la llengua pròpia (i no en el llatí cerimonial catòlic) i el fet de viure del seu propi treball i no dels impostos (com feia el clergat catòlic), creaven unes diferències abismals amb el “modus operandi” eclesiàstic.

Tampoc no escapava als ulls de la monarquia i de l’Església catòlica les simpaties que manifestaven clarament els nobles (i sobretot les nobles) occitans cap al moviment. Un clar exemple era la conversió d’alguns d’ells i l’evident suport que els facilitaren en alguns moments.

El camp estava preparat perquè la monarquia francesa intentés l’assalt als territoris occitans per a sotmetre’ls a la seva sobirania efectiva, i l’Església per a arrencar de soca-rel aquesta “heretgia” que l’amenaçava. El mateix Papa Innocenci III (al tron de Sant Pere des de l’any 1198) havia demanat al rei Philippe Auguste de França (al tron francès des de l’any 1180), l’any 1204 per carta, que expropiés les propietats d’aquells que professessin l’heretgia, tant nobles com vassalls, i li recomanava que imposés la seva sobirania sobre el territori i la noblesa occitans.

Si bé en aquell moment inicial el monarca refusà la invitació, no es pot dubtar que rumiés sobre els beneficis que podia comportar aquella operació. I com passa sovint en la història, els interessos d’ambdós confluïren. Només necessitaven l’espurna definitiva que desencadenés tot plegat.

Ja abans de l’esclat de la Croada l’any 1209, s’havien produït incidents com ara el setge de Lavaur, que provocà l’abjuració de la seva fe per part del bisbe de la regió de Tolosa (1181) i l’excomunió del comte Ramon VI de Tolosa (1208). El comte havia estat excomunicat arran de les denúncies que el legat papal, en Pèire de Castèlnòu, havia informat en un comunicat al Papa Innocenci III.

Entre el llarg llistat d’acusacions contra el comte tolosà, que trobem en la carta enviada pel Papa al comte de Tolosa, es mencionen el trencament de la Pau i Treva establertes per l’Església pels períodes de la Quaresma, els Quatre Temps[1],  i altres festes religioses, l’expulsió del bisbe de Carpentras, la conversió d’esglésies en fortaleses militars, la concessió de càrrecs públics a jueus, la contractació de mercenaris catalans i aragonesos que havien arrasat Arlés i les seves rodalies, i naturalment, la protecció d’heretges i la negativa a lliurar-los a l’Església.

Si bé Pèire de Castèlnòu havia obtingut adhesions d’alguns nobles de la Provença a la causa contra els heretges, el comte Ramon VI de Tolosa es negava a encapçalar aquesta persecució. Aquesta negativa esvaïa qualsevol possible anul·lació de l’excomunió, i tensava més encara les relacions amb Roma.

Durant el mes de Novembre de 1207, el Papa Innocenci III tornà a demanar l’ajut del monarca francès, però també d’alguns nobles, prometent-los indulgències i protecció per als seus feus. Però el rei Philippe respongué que França estava en guerra amb Anglaterra, i que no podia mantenir dos fronts de batalla, l’anglès al nord i l’herètic al sud. El rei oferí col·laboració, si el pontífex ordenava una treva de dos mesos als anglesos i que la monarquia no aportés finançament a la intervenció contra els heretges (és a dir, que ho pagués tot la noblesa i l’Església). Igualment, el rei Philippe tindria dret a exigir als seus nobles que abandonessin la lluita antiherètica si Anglaterra trencava la treva. Roma no acceptà, però, les demandes reials franceses.

Finalment, el 15 de Gener de 1208, el legat del papa Innocenci III, en Pèire de Castèlnòu, fou assassinat en estranyes circumstàncies a Sant Gèli. I aquest fou el desencadenant final. El legat papal s’havia reunit novament amb el comte tolosà per a negociar les condicions de l’aixecament de la seva excomunió. Bàsicament, en Pèire de Castèlnòu li exigia que col·laborés en la persecució dels “heretges”. La trobada finalitzà amb un desacord entre ambdues parts i amb una advertència (amenaça?) per part del comte Ramon “aneu amb compte; pertot on anireu, per terra i per aigua, no us perdré de vista”.

IMG_7972
Les negociacions no aconseguiren fruïts

En aquesta trobada, el legat papal lliurà una carta del Papa dirigida al comte Ramon VI no gaire amistosa, ni en el to ni en el contingut, que deia:

“Quin malaltís orgull ha pogut dominar el teu cor, leprós? No has deixat de mantenir una guerra contra els teus veins, has humiliat les lleis de Déu i ets un dels aliats dels enemics de l’autèntica fe. Tremola, ateu, perquè seràs castigat pels teus actes! Com goses protegir els heretges, tirà cruel i bàrbar?

Però has comès molts altres pecats contra Déu: refuses acceptar la pau, guerreges en Diumenge i saqueges els convents. Per a humiliar tota la Cristiandat, has concedit càrrecs públics als jueus.

Els nostres legats t’han excomunicat. Ens refermem en la seva justa decisió. En canvi, com que la missió d’un Papa és perdonar, Nós t’ordenem que et sotmetis a penitència si desitges aconseguir l’absolució dels teus pecats que són molts. Ja que és impossible deixar impunes aquestes ofenses a l’Església i a Déu, t’informo que Nós hem ordenat que siguin confiscats els teus bens i que s’aixequin contra teu els prínceps, ja que t’has convertit en el pitjor enemic de Jesucrist. Nós t’advertim que la còlera del Senyor no s’aturarà aquí. Seràs anihilat!”

Com podeu comprovar, un missatge molt reconciliador. El desenllaç de la trobada reafirmà l’excomunió del comte Ramon VI i provocà la sentència de Pèire de Castèlnòu amenaçant que quedava desposseït de les seves terres, i que l’Església defensaria a aquell qui volgués apropiar-se’n, i que fins i tot si algú volia llevar-li la vida al comte, també seria beneit per l’Església catòlica.

Malgrat tot, algunes versions defensen que arran d’aquestes amenaces, el comte tolosà acceptà a contracor les condicions de Roma, per a mantenir els títols i les propietats, però que els esdeveniments de l’endemà impediren cap mena de reconciliació.

[1] Eren els dilluns, dimecres i divendres de la primera setmana de cada estació (com que hi havia quatre estacions, d’aquí prové el nom).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *