SIMON DE MONTFORT: “NOBLE” CAVALLER DEL NORD.

Simon de Montfort[1], ha passat a la història com un dels protagonistes de la Croada contra els Albigesos i la seva imatge depèn clarament del costat que parli. Per als catòlics francesos de l’època fou un gran creient i defensor de la fe i l’Església, que ajudà a erradicar l’heretgia càtara que havia brollat a les terres occitanes. El cronista de la Croada, el monjo cistercenc Pierre de Vaux-de-Cernay el descrigué amb aquests termes: “un cavaller magnífic, de gran alçada, dotat d’una força hercúlia, elegant, amable, dolç, honest, cast, prudent, ardorós en l’acció i gran devot al servei de Déu”.  Aquestes característiques definien habitualment els nobles de les terres d’oïl, molt diferents als nobles de les terres d’oc, generalment més avesats al diàleg, la tolerància i immersos en un context d’expansió econòmica i cultural.

En canvi, per a l’altre bàndol occità, Simon de Montfort fou un fanàtic catòlic integrista que amb l’excusa de menar la Croada contra l’heretgia càtara, volgué també apropiar-se’n de terres i privilegis a les terres occitanes, duent una campanya sanguinària i cruel per aquelles contrades. I si analitzem la seva figura, hem de reconèixer la seva religiositat, les seves grans dots com a estratega militar, la seva disciplina fèrria, la fidelitat a la seva muller (gens habitual en els cavallers de l’època), però també la seva crueltat, encara que el seu comportament no era gens estrany entre els nobles i cavallers contemporanis.

Nascut entre els anys 1150 i 1160, encara que alguns historiadors consideren que potser nasqué després cap a 1165, era fill d’un família noble normanda de barons, la Casa de Montfort-l’Amaury que posseïa el comtat anglès de Leicester i unes petites possessions a l’Ile-de-France, que es trobaven al mig de les pugnes entre el rei de França i el d’Anglaterra. Malgrat que aquestes possessions franceses eren reduïdes, tenien una importància estratègica, en situar-se al bell mig de la ruta entre Chartres i París. Si bé el seu feu a l’Ile-de-France pertanyia al reialme francès, el rei d’Anglaterra era també el duc de Normandia, i per tant també senyor dels nobles normands.

D119-_simon_de_montfort_-_liv3-ch08
Simon de Montfort

Així, Simon i els seus germans s’hagueren de posicionar en aquesta disputa després de la mort del seu pare Simon III l’any 1181. I mentre que el seu germà gran Amaury IV (fill del primer matrimoni del pare) es declarà fidel al rei Richard I d’Anglaterra, després de cedir al monarca francès el comtat d’Evreux que havia heretat, i del seu casament amb l’hereva del comtat de Gloucester, Simon i el seu germà petit Guiu (fills del segon matrimoni del pare) mantingueren la fidelitat al sobirà francès Philippe II Auguste. Simon conservà les possessions que els Montfòrt tenien a França, encara que això significava perdre el control del comtat a Leicester a Anglaterra, heretat per part de la seva mare Amicia de Leicester.

D’aquesta fidelitat al rei Philippe II Auguste de França, per les seves col·laboracions amb la corona francesa en diversos enfrontaments bèl·lics amb Anglaterra i els seus aliats (com per exemple, al combat d’Aumale), i pel seu casament amb Alix de Montmorency l’any 1190 (amb qui tingué set fills), emparentada amb la casa reial francesa, Simon esdevingué un noble molt ben relacionat amb la monarquia. El mateix monarca francès el convertí en el seu conseller l’any 1202 i el seu cunyat Mathieu II de Montmorency esdevingué conestable del rei.

El seu zel catòlic li impedí continuar batallant durant la Quarta Croada, promoguda pel Papa Innocenci III l’any 1201 i destinada a atacar Egipte, quan els contingents croats decidiren atacar el port cristià de Zadar, segons pretenia Venessia. Segons els seus paràmetres morals, un catòlic no podia atacar-ne un altre. Amb altres cavallers, marxà vers Síria per a combatre contra els musulmans amb la intenció de defensar pels cristians el Sant Sepulcre durant un any. Posteriorment, Simon tornà a l’Ile-de-France mentre que Guiu romangué a Terra Santa, després de casar-se amb Helvis d’Ibelin, la vídua hereva del principat de Sidó pel seu matrimoni amb Renaud de Sidó.

Els set fills que tingué amb Alix de Montmorency tingueren destins diferents. El seu primogènit i hereu principal, Amaury, es casà amb Beatrice, filla única (i, per tant, hereva) d’André de Bourgogne l’any 1213. El segon, Guiu, esdevingué per via matrimonial comte de Bigòrra en casar-se amb Peironèla de Comenge. El tercer, Robert, morí solter i sense descendència. I el quart fill baró, Simon, fou qui heretà el comtat de Leicester i participà en la revolta de la noblesa anglesa que desembocà en la promulgació de la Carta Magna d’aquell reialme.

La seva filla Amicie es casà l’any 1223 amb el senescal del Nivernois, Gaucher II de Joigny. La segona filla, Laure es casà amb Gérard II, senyor de Picquigny i vidame[2]d’Amiens. I finalment, la seva filla Pétronille ingressà com a monja a l’abadia de Saint-Antoine-des-Champs, a l’Ile-de-France.

Simon_de_Montfort
Imatge de Simon de Montfort

Simon s’havia resistit a participar a la Quarta Croada per no lluitar contra altres cristians catòlics, però lluitar contra uns heretges a les terres d’oc, un cop convocada la Croada pel Papat i iniciada l’any 1209, no suposava per a ell cap mena de càrrec de consciència, i és aquí on mostrà la seva barbàrie i crueltat. Segons els seus enemics, aquest fanatisme catòlic era només una imatge per a amagar les seves ambicions d’enriquir-se amb la Croada contra els albigesos.

La seva inclusió es degué a la recomanació que l’abat Guiu de Vaux-Cernay féu al duc de Bourgogne sobre la idoneïtat de Simon per a encapçalar la Croada. Amb una carta escrita pel mateix duc, on li sol·licitava la seva participació a canvi de grans compensacions, l’abat Guiu visità en Simon. Segons la versió de l’abat Pierre de Vaux-Cernay, nebot de l’abat Guiu, en rebre la carta, en Simon obrí un saltiri al seu oratori en una pàgina a l’atzar i el text que trobà, un cop explicat per l’abat, el convencé a participar: “Déu als seus àngels donarà manament perquè et guardin en tots els seus camins i sobre les mans et sostindran, no fos que el teu peu ensopegui amb una pedra”.

Agrupat amb les tropes concentrades a Lió, en Simon començà un circuit sanguinari, on hem de citar la matança de Besièrs, on gairebé tota la població fou massacrada. Poc després, caigué Carcassona, de forma no gaire honorable, ja que quan el seu comte Ramon Rogièr Trencavèl demanà parlamentar mitjançant una treva amb els caps dels croats, ja a les portes de la ciutat, vulnerant totes les normes bàsiques de les treves, el noble occità fou detingut per l’exèrcit croat, empresonat i morí poc després en estranyes circumstàncies (sempre se suposà que havia estat assassinat). El gran beneficiat fou Simon de Montfort, qui rebé el títol i les propietats del vescomtat de Carcassona i del vescomtat de Besièrs, malgrat la manca d’ètica en tot el procés de conquesta de la ciutat.

Simon IV de Monfort continuà el seu recorregut sembrant les terres occitanes de destrucció i mort. A Bram, deixà cecs (a més de mutilar-los parcialment) un centenar d’habitants excepte un, que esdevingué el guia dels altres cent, i els féu desfilar davant la muralla de la vila de Cabaret, perquè els habitants d’aquesta altra ciutat, en prenguessin exemple i es rendissin fàcilment, per por a patir represàlies semblants.

A La Vaur, quatre-cents heretges acabaren a la foguera, i la muller del senyor, Dama Gerarda, malgrat estar embarassada fou violada pels seus soldats en repetides ocasions i llençada a un pou on morí.

Ja a finals de 1212 a Pàmias, i per tal de consolidar les conquestes i dominis aconseguits, Simon convocà una reunió de nobles, bisbes i altres personalitats autòctones, per a establir les normes del repartiment de terres i feus entre els croats, i sobre com es governaria des d’aleshores el territori. A la pràctica, això significava que la noblesa occitana acabaria desapareixent i seria substituïda per la francesa, amb una supeditació total a la corona francesa. Les terres d’oc deixaven d’autogovernar-se mitjançant la seva pròpia aristocràcia.

Però a la Croada li restava un escull. El rei de la Corona d’Aragó, Pere, curiosament anomenat “el Catòlic” per la seva intervenció a la batalla de Las Navas de Tolosa l’any 1212 juntament amb altres monarques hispànics, decidí protegir els seus vassalls occitans de la barbàrie de la Croada. Inicialment, es volgué arribar a un pacte matrimonial, mitjançant un casament entre Jaume, el fill del rei Pere i futur Jaume I el Conqueridor, i una filla de Simon, Amice. Però no s’arribà a cap acord, i els exèrcits d’ambdós es trobaren a la vila de Muret el setembre de 1213. Encara que el rei Pere comptava amb més possibilitats de guanyar la batalla, la seva sobtada mort durant la contesa, li donà a Simon, contra tot pronòstic la victòria.

Pel Novembre de 1215, durant el IV Concili del Laterà, li foren reconegudes a Simon les conquestes i els títols arrabassats als nobles occitans, com a recompensa per les seves actuacions, justificades totes pel “bé de la fe catòlica”.

Una revolta de Ramon VI de Tolosa i Ramon el Jove, el futur Ramon VII, amb altres petits nobles occitans, li arrabassà bona part dels dominis a Simon, qui decidí assetjat Tolosa. I fou durant aquest setge, que morí esclafat per una pedra llençada des de les muralles tolosanes, segons sembla per unes dones, el dia 25 de Juny de 1218. Una manera ignominiosa de morir per a un guerrer, segons els cànons de l’època, però merescuda segons els seus detractors per la seva maldat i crueltat.

ESTELA SIMON DE MONTFORT

     Estela a Tolosa que marca el lloc de la mort de Simon de Montfort

Arran de la seva mort, fou considerat per les cròniques franceses catòliques com un màrtir de la fe, digne d’ésser canonitzat. Des del nostre punt de vista actual, hem de considerar Simon IV de Montfort un guerrer salvatge, però hem de pensar que aquest comportament tan sanguinari, no era gaire diferent dels altres cavallers de l’època, fruït de vegades de la cobejança de terres i títols, i d’altres d’un integrisme fanàtic i excloent.

(1) En aquest article analitzem la figura de Simon de Monfort abans de la Croada fonamentalment. Tots els esdeveniments posteriors, apareixeran amb molt més detall successivament i cronològica, en els diferents capítols de “La Croada. Pas a pas.”

(2) Títol nobiliari no gaire habitual. Inicialment, organitzava l’exèrcit i rebia els impostos d’una senyoria eclesial, que tenia com a senyor algun membre del clergat.

You May Also Like

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *